Als meus inicis per Internet, si alguna cosa caracteritzava l'experiència, era aquella sensació d'invencible llibertat d'accés als continguts que habitaven la desconeguda i basta xarxa. Per algú com jo, allò significava quelcom tan proporcionalment majestuós, com pervers segons les campanyes publicitàries en contra de la pirateria i el compartiment de contingut.
Lo cert, però, és que lluny d'aquesta tergiversació interessada dels califes de la indústria cultural, tant pàtria com supranacional, és que aquest contingut gratuït existia a banda de la suposada delinqüència que els feia i, òbviament encara, els fa perdre quintillons de diners anualment; suposant en la seva interessada lògica, que tot allò que deixen de guanyar és un potencial benefici perdut.
Aquesta oferta, cobria des del moviment de software lliure, on es publicava, promocionava i feia pedagogia d'un model tecnològic obert i transparent per a usuaris i desenvolupadors; passant per altres plataformes educatives, algunes subvencionades amb diners públics com podien ser els videojocs de l'Edu365; i aterrant inevitablement en altres empreses que encara feien gala de l'oblidat "don't be evil". Mentre al·lucinàvem amb la nova plataforma, aquestes ja feia dies que ens anaven normalitzant el seu model de negoci d'oferir contingut gratuït, mitjançant el qual colar-nos serveis de pagament, o anuncis de totes les perversions i estafes possibles.
Mentre, alguns intrèpids creadors de contingut de primera fornada, publicaven material sense major pretensió que la volàtil fama en la plataforma i que els invitessin, si hi havia sort, a algun programa de televisió o ràdio local. Normalment, l'entrevista si se'n podia dir així, fent gala de l'arrogància d'un presentador amb ínfules de BBC News, interrogava el personatge sobre què se sentia en haver-se convertit en la sensació pop en algun país remot del sud-est asiàtic; tot això mentre feia mofa de la possibilitat d'aparèixer en cartelleria institucional, transvestit d'un camarada més, alçant-se defensor de la pàtria d'algun règim llunyà.
Va ser en aquestes, sobre l'any 2009 més o menys, que vaig topar-me amb la mundialment famosa frase que resa l'obvietat: "Clar, és que si un servei és gratuït, significa que tu ets el producte". Aquesta encertada frase, repetida per joves i per vells, així com per entesos i aliens a la causa, l'he sentit infinitat de vegades, tot i sense tenir sempre clar que tot individu emissor d'aquesta cadena lèxica fos realment conscient l'abast i magnitud d'allò que, d'una manera tan abstracta i tot i pretendre el contrari, estaven ajudant a normalitzar.
I per greu que pugui arribar a semblar a qualsevol que tingui idea del funcionament dels negocis digitals, crec que ja no hi ha discussió en què aquest model "és el que hi ha". Notificacions de cookies dissenyades amb tota la malícia d'induir a què l'usuari respongui, per inèrcia, quelcom contrari a allò que la defensa de la seva pròpia intimitat li hauria de manar; condicions de servei eternes, que utilitzen un llenguatge inintel·ligible per a éssers humans, i que necessitarien més hores de lectura que els llibres de jocs de trons; i promeses d'estar utilitzant totes aquestes dades, així com la teva talla dels calçotets, per a crear el millor, més útil, més de moda, més nopotsviuresense, servei d'Inserti Frivolitat™ que ha regurgitat l'univers sencer. Per a més informació, i menys judici de paranoia, podeu buscar el concepte de disseny de patrons obscurs.
- Company, facin el que vulguin, sigui ràpid i de la manera menys traumàtica possible, si a tot, que amb la punxada ve l'anestèsia, i total no hem vingut a aquest món a ocupar-nos en banalitats com aquestes, i el planeta ja és un lloc prou fosc, i en realitat ja tenen totes les nostres dades, i... Ejem, si, entesos, el que vulguis, aquesta conversa ja l'he tingut massa vegades, no t'ho compro però next. Així i tot, dins d'aquest entramat pervers, hi ha una pràctica cada cop més estesa que no trago, i que en contra del que el sentit comú ens dictaria, sembla que les vistes crítiques amb les abstractes i etèries cookies, que pobres galetes quina culpa tindran dels mals del món, sembla que encara no han posat en el seu radar.
Aquest article feia dies que estava en esborrany, però una espurna ha encès, de nou, la concentració de combustible i gasos letals dins del meu sistema digestiu; concretament el que s'encarrega de processar totes aquelles desinteressades ajudes i facilitats, producte de la bona voluntat clar, de les quimèriques empreses tecnològiques. Per no allargar-me més del compte: em compro un telèfon nou, pagat íntegrament eh, no cregueu que me n'han regalat un sol botó, i en el primer boot veig que sense demanar-ho i fent ús del MEU internet, el MEU dispositiu, i la MEVA paciència, instal·len unes 20 aplicacions entre xarxes socials, serveis de subscripció, i videojocs que ni he demanat, ni tinc intenció d'utilitzar. Òbviament, cada aplicació conté un petit espia/amic que comunica on he anat, que he menjat, amb qui em relaciono i quines són les meves parafílies. Crec que després dels últims anys d'escàndol rere escàndol, anava a escriure mesos il·lús de mi, no fa falta que justifica aquesta part més enllà.
No puc ser l'únic que li molesti que, cada cop més, paguem per a continuar sent el producte. En quin moment s'ha assumit que aquest excés de zel en la finalitat comercial, i que amb l'excusa de l'"és gratis", ens l'han anat colant i normalitzant després en productes de pagament? Ja poca gent qüestiona els anuncis que et col·loca el Windows en els seus menús i notificacions. Que els telèfons mòbils t'ofereixin per defecte contingut patrocinat i aplicacions de vegades inesborrables. O directament assistents de veu que, lluny de teoritzacions marcianes d'aplicacions espia, són lo més proper a tenir l'orella del comercial de torn posada al menjador 24/7.
Pensaràs que és una exageració, però em costa entendre quan s'ha deixat de fer estrany que la nostra televisió vingui, per defecte, amb anuncis als menús i serveis externs que amb sort tardaran més de 3 anys en deixar de funcionar; termòstats que es connecten a servidors externs per a donar un millor servei i que en pocs anys ja pots pensar a canviar perquè el ping ja no fa pong; i cada cop més, cotxes amb més aplicacions que moltes videoconsoles de fa 10 anys parcialment limitats o previopago... Òbviament, i ignorant la flagrant, absurda i inevitable obsolescència de tot plegat, amb la seva respectiva acceptació d'eternes condicions de servei, que pel teu bé et subhasten l'ànima al dimoni.
Netflix, Spotify o Amazon (en tots els vessants), entre altres i la pràctica totalitat d'empreses digitals, són serveis de pagament que, a més, no entenen el seu negoci sense l'assalt a les dades dels usuaris, compartint i creuant-les posteriorment amb les respectives de serveis gratuïts com els de Google o la nova Meta per traçar els famosos perfils d'usuaris. Ignorar la importància d'aquest recapte massiu d'informació és sinònim a viure en una cova, fenòmens com el de Cambridge Analítica, l'assalt al parlament nord-americà, moviments antivacunes diversos, i altres dispersions d'informació i desinformació no serien possibles, ni viables, sense l'existència d'aquesta gran aspiradora. Lo més crític, és que d'aquesta ja no ens salvem ni pagant.
Això, però no acaba aquí, ja que cada cop més el model de negoci d'empreses de programari s'estan orientant cap al Software as a Service (SaaS), amb casos tant sagnants com la suite Adobe, cobrant un recarreg de més de 100€ per la baixa del servei de subscripció mensual per ús dels seus productes. D'això ja en parlarem un altre dia.
