Les imatges d'aquest post s'han generat utilitzant una instal·lació local de Stable Diffusion i l'eina Stable Diffusion UI, barallar-se amb els prompts no és fàcil.
La IA, intel·ligència artificial, està de moda, i s'ha apoderat de l'eufòria dels blogs divulgatius, influencers, televisions i suplements dominicals. Està en boca de tothom, IAs que dibuixen, IAs que detecten piscines, IAs que fan nosequè als videojocs, IAs que t'arruïnen la vida, IAs, IAs... Qualsevol pensaria que, tant parlar-ne, està condemnada a salvar o condemnar la humanitat de totes les seves misèries... O no? Ja fa dies que la ciència-ficció, sense estalviar en càrrega existencialista, especula amb intel·ligències no biològiques que escapen del control humà per fer el que tot humà vol fer, el que li surt del nassos; en tenim de més recents com l'última de Matrix (2021) o Her (2013), i de més antigues Blade Runner (1982), basada en l'obra Do Androids Dream of Electric Sheep? (1968) de Pilip K. Dick. Sense oblidar-nos d'Isaac Asimov i les seves lleis de la robòtica (1942) i un llarg etcètera en el qual ens perdríem.
Tot i que ja fa temps que ronda l'imaginari col·lectiu, no ha estat fins als últims anys que ha traspassat la frontera dels apassionats de la tecnologia, flipats i friquis diversos. Lluny dels dilemes metafísics i transhumanistes plantejats per algunes de les obres de referència, els debats actuals giren al voltant dels usos pràctics d'aquestes, concretament en el poder que tenen de substituir força laboral en alguns camps com l'artístic, sector que, tot i que precaritzat per excel·lència, semblava haver-se salvat d'una mecanització de processos que, fins ara, li era remota.
Problema, problemón, carreguem-nos d'un esperit ludista, o neoludista, i posem bombes a CPOs, les seus de Google i Amazon, i perquè no l'aula d'informàtica de l'institut, perquè fa pudor, em rebenta el Linkat i perquè ja n'hi ha prou d'utilitzar equips de sobretaula Dell de l'època de la maria castanya. Bé, hiperventilacions a banda, això ja es va intentar, i sorpresa, no serveix. Perquè la pràctica s'imposa, perquè remar a contracorrent del procés tecnològic no sembla molt lògic, i perquè el problema de fons no és aquest. Ha acabat Mobles™ amb la fusteria? Roba™ amb cosir? Alimentació™ amb les conserves? No... Però.
Cal remarcar en aquest punt, perquè no se'ns oblidi, que som lliures. Tenim la immensa sort d'haver nascut en el món occidental, en el qual tens llibertat total per plantejar la teva forma de vida i subsistència com et doni la gana (sic). Ningú et prohibeix fer pa a casa, intentar vendre carretons elevadors artesans, o obrir un garito nocturn centrat en el culte a Manolo Escobar, clar que no. Si no ho fas és perquè no vols, perquè no persegueixes els teus somnis i perquè ets un acomodat. Follow your dreams.
Entenem on anem, no? Tothom vol treballar de la seva vocació, fer quelcom transcendent i que el faci feliç, però això ha estat sempre reservat als privilegiats i a uns pocs afortunats que s'han trobat al lloc adequat en el moment adequat. O us creieu que picar tecles per Consultoria S.L. és la feina més apassionant del món? - T'encanten els ordinadors. Hauries de fer-te programador! - Gràcies per arruïnar-me la vida. I tot i que si acceptem una perspectiva integradora podem partir de la base de què cal treballar, acceptar la significació individual mitjançant el treball (remunerat i per compte aliè, clar), és una cosa que no compro, tot i que per a no embolicar més aquest embolic no desenvoluparé.
Ara mateix són nombroses les feines susceptibles a veure's afectades a mig termini, les dels programadors, creadors de contingut, actors o dobladors són algunes d'elles, i això anirà a més. Si donar el callo és l'única cosa que es pot aportar al mercat laboral tens un problema, de la mateixa manera que el tenen totes aquelles persones que per gust o, sobretot, estrat socioeconòmic, no han pogut accedir a l'educació superior i es veuen abocats a ser carn de canó. Deixant de banda els temes econòmics, dels que no tinc ni idea, sí que apareixen consideracions ètiques interessants. Fa uns dies arribava al següent article, en el que s'explicava el cas d'una artista de qui havien utilitzat el seu treball gràfic per entrenar un model de Stable Diffusion. De la mateixa manera, s'ha criticat que la IA de M$, Autopilot, fa servir repositoris de programari lliure, amb llicències obertes, per a entrenar suggeriments de codi. De la mateixa manera, qualsevol intel·ligència, artificial o real, necessitarà referents per a poder entrenar i, si així ho desitja, treballar.
I aquí és on hi ha l'enredo. És legítim utilitzar el treball de tercers per a entrenar una IA? Pregunta difícil a la qual no sembla haver-hi una resposta clara. Com a persona física és legítim copiar l'estil d'un artista i vendre'n el resultat? I si l'estil és la combinació de diferents estils als quals t'has exposat? I si et contracten per treballar en un estudi en què la línia de disseny és molt concreta i fruit del treball d'artistes anteriors? Això es pot fer extensiu a la resta de casos. En quants repositoris diferents estaran alguns fragments de codi de Stack Overflow, lletra per lletra i coma per coma? I que s'atreveixi algú a criticar-ho.
En aquest punt, similar que en BladeRunner, m'agrada fer un paral·lelisme directe entre la IA i l'humà. De la mateixa manera que una patata és una patata i una castanya és una castanya, i entenent el cel humà en la defensa de l'igual, no em sembla que això desmereixi ni la patata ni la castanya, si és que això té sentit. I arguments simplistes com el de catalogar, sense discussions ni matisos, com a bo o dolent un procés quan aquest neix d'un ésser viu, o és produït per una màquina; i més quan les mateixes crítiques són fàcilment extrapolables a ambdós... Em sembla pobre.
Gent més llesta fa temps que divaga sobre el tema sense una resposta clara; el debat, però, em sembla més que interessant, necessari. Tot i això, un reduccionisme del tema a criteris purament econòmics i productius em sembla, de la mateixa manera com va passar en el passat, estèril. Evitem assenyalar la lluna i mirar-nos el dit.
